No. Així ho ha manifestat el Ple del Tribunal Constitucional en sentència de 17 d’octubre de 2018, assenyalant que l’atribució del permís per maternitat, amb la correlativa prestació de la Seguretat Social, a la dona treballadora, amb una durada superior a la reconeguda al pare, no és discriminatòria per a l’home. La maternitat, l’embaràs i el part són realitats biològiques diferenciades d’obligatòria protecció, que es refereix a la protecció integral de les mares.
El maig passat, el Tribunal Constitucional (TC) va admetre a tràmit el recurs d’empara d’un pare a qui se li havia denegat l’equiparació del seu permís de paternitat amb el de maternitat; posant sobre la taula la possibilitat que es dictamini que és discriminatori que aquests permisos no siguin iguals conforme a la normativa actualment en vigor.
Doncs bé, el Ple del Tribunal Constitucional en sentència de 17 d’octubre de 2018, ha manifestat que “l’atribució del permís per maternitat, amb la correlativa prestació de la Seguretat Social, a la dona treballadora, amb una durada superior a la reconeguda al pare, no és discriminatòria per a l’home. La maternitat, l’embaràs i el part són realitats biològiques diferenciades d’obligatòria protecció, que es refereix a la protecció integral de les mares. D’aquí, que els avantatges que es determinin per a la dona no es poden considerar discriminatòries per a l’home”.
Amb aquesta argumentació el tribunal ha desestimat el recurs d’empara presentada per un pare de família i l’associació Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va denegar que el permís de paternitat fos equiparable al de maternitat, això és, amb una durada de 16 setmanes. Segons els fets provats, el demandant d’empara va gaudir del permís laboral per paternitat durant 13 dies i va percebre la corresponent prestació econòmica de la Seguretat Social amb motiu del naixement del seu fill el 20 de setembre de 2015, en virtut de la legislació vigent a la data del fet causant.
La sentència assenyala que la finalitat que persegueix el legislador en la protecció laboral i de Seguretat Social dispensada en el supòsit de part és diferent en atenció al fet que es tracti de la mare o del pare. En efecte, en el cas de la mare la «finalitat primordial» que persegueix des de sempre el legislador en establir el descans per maternitat i el corresponent subsidi econòmic de la Seguretat Social és la protecció de la salut de la dona treballadora, durant l’embaràs, part i puerperi.
Es tracta, doncs, d’una exigència derivada de l’article 39.2 de la Constitució de preservar la salut de la dona treballadora durant el seu embaràs i després d’aquest i, d’altra banda, de protegir les particulars relacions entre la mare i el seu fill durant el període de puerperi, com també ha assenyalat la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És més, afegeix la sentència, es tracta d’una exigència avalada pels «compromisos internacionals assumits per Espanya en ratificar els acords i convenis sobre drets humans que obliguen a adoptar les mesures necessàries perquè les treballadores embarassades gaudeixin d’un permís de maternitat, a fi de protegir la salut de la dona».
En canvi, «l’establiment d’un permís de paternitat no ve imposat fins avui per cap norma de dret internacional que obligui al nostre país ni pel dret de la Unió Europea. Obeeix a una finalitat tuïtiva diferent: afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, fomentant la coresponsabilitat de mares i pares en la cura dels fills comuns», subratlla la sentència.
És diferent el permís per paternitat i la correlativa prestació de la Seguretat Social que es reconeixen en el nostre ordenament social a partir de 2007 als pares. Inicialment amb una durada de 13 dies, que va ser la gaudida pel recurrent en empara, i successivament ampliada a quatre setmanes i després a cinc setmanes. La seva finalitat no és una altra que la de «afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral».
La sentència subratlla que «sent diferents les situacions que es porten a comparació, no es pot reputar com a lesiva del dret a la igualtat davant la llei, la durada diferent dels permisos per maternitat o paternitat i de les corresponents prestacions de la Seguretat Social».
Una altra qüestió és que el legislador, atenent a les circumstàncies socioeconòmiques concurrents a cada moment pugui ampliar la durada del permís de paternitat com actualment ho ha fet, la durada de la qual és de cinc setmanes. Però això, no significa que la regulació legal precedent i actual, que estableix una durada del permís i la prestació per paternitat inferior a la del permís i la prestació per maternitat, sigui per això contraria al dret d’igualtat davant la llei, conclou la sentència.
La sentència compta amb un vot particular formulat per la Magistrada María Luisa Balaguer Callejón, qui considera que el Tribunal en la seva anàlisi ha romàs aliè a una realitat molt més complexa que la continguda en la sentència, i que proporcionava una ocasió excepcional per analitzar l’impacte negatiu que tenen part d’aquestes mesures garantistes del fenomen de la maternitat, en el tractament igualitari de les dones en el marc del mercat laboral.
