D’acord amb Llei de societats de capital, en l’àmbit de les decisions estratègiques i de negoci, subjectes a la discrecionalitat empresarial, l’estàndard de diligència d’un empresari ordenat s’entendrà acomplert quan l’administrador hagi actuat de bona fe, sense interès personal en l’assumpte objecte de decisió, amb informació suficient i conformement a un procediment de decisió adequat.
Una de les qüestions que hem de saber en matèria de responsabilitat empresarial, és que el legislador ha volgut atorgar més seguretat als administradors per evitar que les decisions empresarials errònies comportin automàticament una responsabilitat.
No es pot oblidar que els administradors no tenen l’obligació d’assegurar l’èxit empresarial. Aquest risc, és inherent a la pròpia activitat empresarial
L’anomenada business judgment rule o regla de la discrecionalitat de negoci estableix, amb caràcter general, que no es pot revisar en via judicial les decisions empresarials que hagin estat adoptades per l’administrador sobre la base d’informació raonable, de bona fe, de forma independent o sense interès personal en l’assumpte, i sempre que no suposin actes contraris a la llei o els estatuts.
És a dir, l’obligació de l’administrador no és assegurar l’èxit econòmic de l’empresa, sinó exercir el càrrec vetllant per l’interès de la societat i en el marc dels deures de diligència i lleialtat exigibles. Tracta, en definitiva, de protegir en certa mesura el risc empresarial existent en la presa de decisions.
Cal recordar que la Llei de societats de capital (LSC) incorpora de forma expressa, i en línia amb els països del nostre entorn, la referida business judgment rule amb l’objecte de protegir la discrecionalitat empresarial en l’àmbit estratègic i en les decisions de negoci.
En concret l’article 226 de la LSC, sobre la protecció de la discrecionalitat empresarial assenyala que:
- En l’àmbit de les decisions estratègiques i de negoci, subjectes a la discrecionalitat empresarial, l’estàndard de diligència d’un empresari ordenat s’entendrà acomplert quan l’administrador hagi actuat de bona fe, sense interès personal en l’assumpte objecte de decisió, amb informació suficient i conformement a un procediment de decisió adequat.
Els requisits, per tant, per entendre que un administrador actua dins de la seva “discrecionalitat empresarial” són:
- La bona fe (la suma del deure de lleialtat i diligència);
- Que no hi hagi un interès personal (que persegueixi el bé social);
- Si l’administrador compta amb informació suficient; i
- Que el procediment hagi estat adequat (compliment de la llei, els estatuts, reglaments o polítiques internes, etc.).
- No s’entendran incloses dins de l’àmbit de discrecionalitat empresarial aquelles decisions que afectin personalment a altres administradors i persones vinculades i, en particular, aquelles que tinguin per objecte autoritzar les operacions previstes en l’article 230 (que completa el règim amb les prohibicions imperatives i el de dispensa d’algunes d’elles, és a dir, aquells supòsits específics en què la junta general les hagi autoritzat).”
La business judgment rule consisteix, bàsicament i plana, en la possibilitat de revisió judicial de les decisions de negoci per part dels tribunals. O, dit d’una altra manera, el nivell de discrecionalitat que tenen els directius per maniobrar les decisions empresarials assumint els corresponents riscos associats a cada decisió, sense que els tribunals puguin entrar a examinar l’oportunitat o procedència o resultat de les estratègies empresarials en les quals s’incardinin les decisions sotmeses a examen.
És per això, que resulta necessari comptar amb un procediment de decisió adequat que resultaria exigible no només als administradors de qualsevol societat de capital sinó també als alts directius en absència de conseller delegat. Aquest protocol de decisió caldria concretar-se en atenció a la configuració i circumstàncies pròpies de cada societat, sent recomanable, per l’abast que té en matèria de responsabilitat.
