És competència de la junta general deliberar i acordar sobre l’adquisició, l’alienació o l’aportació a una altra societat d’actius essencials. Es presumeix el caràcter essencial de l’actiu quan l’import de l’operació superi el 25% del valor dels actius que figurin en l’últim balanç aprovat.
Li recordem que la Llei 31/2014, de 3 de desembre, per la qual es modifica la Llei de societats de capital (LSC) per a la millora del govern corporatiu, va introduir una novetat important en establir que és competència de la junta general deliberar i acordar sobre l’adquisició, l’alienació o l’aportació a una altra societat d’actius essencials. Es presumeix el caràcter essencial de l’actiu quan l’import de l’operació superi el 25% del valor dels actius que figurin en l’últim balanç aprovat.
La nova facultat de la junta general, això és, decidir sobre “L’adquisició, l’alienació o l’aportació a una altra societat d’actius essencials” obliga a distingir en els negocis jurídics realitzats per l’òrgan d’administració (generalment adquisició/alienació d’actius), si es tracta d’actius “essencials” –competència de la junta general- o no –competència de l’òrgan d’administració-, sense que el legislador precisi taxativament què és un “actiu essencial”. Solament estableix com una presumpció, però no aclareix de qui és la competència per decidir sobre el caràcter “d’essencial” de l’actiu, ni tampoc si la possible falta d’acord afecta tercers.
Operacions que comprèn
S’ha de tractar de:
– Adquisició d’actius essencials, sempre que el transmitent sigui una societat,
– Alienació d’actius essencials, sempre que l’adquirent sigui una altra societat, i
– Aportació d’actius essencials a una altra societat.
Presumpció d’actius essencials
La llei no defineix els actius essencials, només estableix una presumpció sobre el caràcter essencial de l’actiu atenent al seu valor econòmic: “Es presumeix el caràcter essencial de l’actiu quan l’import de l’operació superi el vint-i-cinc per cent del valor dels actius que figurin en l’últim balanç aprovat”.
Es tracta d’una presumpció iuris tantum (admet prova en contrari), de manera que pot haver-hi actius que superin el 25% i no siguin essencials, i viceversa, actius de valor inferior al 25% i que no obstant això siguin essencials.
La presumpció significa, que:
– Si l’actiu alienat o adquirit supera el 25%, correspondrà a l’administrador provar, en cas de reclamació, que no es tracta d’un actiu essencial (p. ex. societat que aliena un immoble el valor del qual supera el 25% del valor dels actius, però que el seu objecte social sigui precisament la venda dels immobles que formen part del seu actiu, tractant-se per tant d’una operació del tràfic normal de la societat, de competència de l’òrgan d’administració).
– Per contra, si l’actiu alienat no supera el 25%, però es considera pels socis o creditors, que és un actiu essencial per a la societat, hauran de ser ells en reclamar responsabilitat a l’òrgan d’administració, els qui provin el caràcter essencial de l’actiu (p. ex. societat que aliena una patent o una concessió administrativa, el valor de la qual no superi el 25% dels actius, però sense la qual no pot desenvolupar l’objecte social).
En cas que tingui dubtes sobre si una compra o venda és o no “essencial”, eviti riscos i sol·liciti autorització dels socis per fer-la. A aquests efectes, convoqui una junta en la qual se li autoritzi a fer l’operació i en la qual s’hi estableixin les condicions (preu de la compra o la venda, termini en què ha de realitzar-se, forma de pagament). Si no ho fa i resulta que són actius essencials, els socis podran exigir-li responsabilitats (per exemple, si l’operació perjudica la societat).